Aprenent de les filles i dels fills

Aquest és un escrit que vaig fer per a l’escola de les meves filles. Aquesta som jo, aquesta és la meva família. Em fa il·lusió compartir-lo al meu blog i que em pogueu conéixer una micona més. 

Som na Catalina Maria Pou, tothom em coneix per Cati Pou. Som mare de dues filles, n’Aina de 7
anys i na Maria de 3 anys. Alhora, faig malabarismes, com totes les mares i pares, per conciliar la
vida familiar i la vida professional. Em dedic a la psicologia, a més de la consulta privada, porto
grups de famílies amb bebès petits i ara, en breu, començaré grups de famílies amb fills ja més
grans, a partir dels 4 anys fins els 12. M’encanta la psicologia perinatal i m’hi he format. Això ha
estat un regal de les meves filles que m’han fet entendre la gran importància de rebre un nadó amb
les millors condicions possibles per tal que creixi envoltat d’amor i esdevengui una persona adulta
capaç de resoldre les diferents situacions que la vida li durà de la forma més òptima i respectant i
estimant als qui l’envolten.
Gràcies a elles dues he pogut entendre que som realment les persones i més concretament els
infants. Gràcies a elles dues he après que la visió que tenen els infants cap a la vida és molt millor
que la que tenim els adults i això m’ha servit per aprendre a acotar-me a l’altura dels ulls de les
meves filles i mirar des de la seva òptica. No m’ha estat gens fàcil fer-ho. Abans de ser mare, encara
que llavors no ho sabia, tenia molts prejudicis i idees errònies del que era la criança dels fills. A la
carrera em van ensenyar que els nins se’ls ha de «criar» amb disciplina, castigant quan és necessari i
recompensant quan toca. Però vaig ser mare i tot un món nou s’obria ple d’incògnites, de preguntes
que ningú sabia contestar-me, de nervis i de pors. I, de cop, vaig sabre què era realment estimar.
Vaig començar a plantejar-me com havia de cuidar, estimar, criar i educar la meva filla gran i em
vaig adonar que aspectes que havia heretat no em servien, que la idea que els nins i nines necessiten
pares autoritaris que ho decideixen tot per ells-es i que els nins han de tenir obediència absoluta cap
als progenitors sense poder de decisió tampoc no em convencia. De cop, vaig (vam, amb la meva
parella i pare de les meves filles) deixar endur-me’n per el cor i per l’instint que tantes vegades es fa
callar i vaig (vam) decidir criar des del cor, observant, parlant, escoltant i sentint. I vaig llegir i vaig
formar-me en altres branques de la psicologia.
No ha estat un camí gens fàcil però sí un camí amb grans satisfaccions, rialles, abraçades i moltes
estones de parlar. I després de set anys n’estic ben orgullosa de la tria que vam fer. Veig que les
meves filles, que per sort no són perfectes com tampoc ho som jo, tenen una gran empatia, que són
capaces de posar-se al lloc de l’altra, que lluiten per les injustícies del seu voltant, que es queixen
quan hi ha coses que els desagraden o hi estan en desacord, que saben lluitar per el que elles troben
que han de lluitar, però no trepitgen als qui tenen al voltant, que els respecten, que se n’alegren quan
un altre ha aconseguit una determinada fita, que estimen sense condicions, que escolten a grans i
petits, que els abracen quan ho necessiten… I elles ho fan tot des del cor per què el que han rebut és
respecte i diàleg. I de la confiança de sabre que quan elles s’equivoquen, les coses es parlen igual
que quan m’equivoc jo o s’equivoca el seu pare.
A vegades mir al voltant i m’adon que algunes famílies no opten per parlar amb els seus fills-es, que
la imposició del que està bé o del què està malament es basa més amb idees de que l’adult és el que
té la raó i que s’ha de fer el que diu ell per què és el correcte. No s’expliquen les coses als infants,
no es pacten amb ells, no se’ls escolta i es deixa endur per les expectatives que mares i pares es
creen cap als fills-es, de com han de ser i de com han de comportar-se. I, de cop, comencen els
problemes. I, de cop, ve la vella idea de que «he de dur al meu fill-a al psicòleg per què té
problemes de comportament». I la feina està en fer veure com es relacionen amb el fill-a, com es
parlen mútuament, com s’escolten i com expressen els seus sentiments i les seves emocions. I
t’adones que res d’això existeix dins aquella família. I que quan els hi expliques que la base de les
relacions amb els nostres fills-es és una altra i que tot té conseqüències dins les etapes posteriors,
dins l’adolescència i dins la vida adulta es comencen a plantejar altres opcions i altres formes de
relacionar-se amb els fills-es. Sí per què en l’adolescència es veuen els resultats de com ens relacionam amb els nostres fills-es. Es veu si s’ha fomentat la confiança mútua, si s’han pogut
expressar els diferents altibaixos emocionals que tota persona, gran i petita, té. I no es tracta que
mares i pares ens convertim en els amics dels nostres filles-es, per què som els seus pares i mares,
sinó que quan l’adolescent, que està passant una etapa que pot arribar a ser dura, tengui un
problema seriós sàpiga que pot confiar amb els progenitors i que, passi el que passi, el rebran amb
respecte, diàleg i comprensió, ajudant-lo quan calgui o posant al seu abast les eines per què
l’adolescent ho resolgui per ell tot sol.
I les meves filles m’han donat tot això, sabre respectar, escoltar, mirar, estar present. I gràcies a
aquests aprenentatges podem donar a les nostres filles les eines per què puguin créixer i
desenvolupar dins la vida de la millor forma. I que som persona i que com a tal, m’equivoc i aprenc
dels meus errors.
Gràcies Aina per ensenyar a estimar als altres.
Gràcies Maria per ensenyar-me a estimar-me a mi mateixa.

3 comments

  1. m’encanta l’escrit i la visió que trasmet. Molt bona feina

  2. Totalmente de acuerdo y me encanto leerlo

  3. M’ha encantat llegit-te Cati.
    Jo tampoc sóc perfecte. I és ben cert que és difícil, però aprenem cada dia junts.

Deixa un comentari