El valor del temps

Diuen que d’aquí un grapat d’anys el més valuós no seran els doblers sinó el temps. Crec que això ja ho podríem extrapolar al dia d’avui. Sí, ja ho sé, els doblers són necessaris, per desgràcia la societat no està preparada per prescindir d’ells. Però quan ens transformem amb pares i mares, el temps es torna un bé molt preuat.

Vaig llegir, ja fa un temps, un post de Cristina Camarera sobre el valor del temps. Explicava que mai tenim temps per res simplement per què volem ocupar tot el nostre temps amb activitats diverses fins el punt que per quedar amb les amistats ho hem de planejar fins i tot amb mesos d’anterioritat.

I sí, és així. Per veure aquella persona que fa mesos que no veiem ho hem de planificar per poder quadrar les nostres agendes. Això sí, sabem de la seva vida a través del whatsapp, facebook i altres xarxes socials. Cal destacar que les emoticones mai equivaldran a una autèntica abraçada. Hem arribat al punt que no sabem fer conscients actes tants simples, espontanis i naturals com el fet de respirar, escoltar, ensumar, assaborir, tocar, abraçar. Aturem-nos, no ens ompliguem les agendes de mil activitats, responsabilitats innecessàries o actes socials que no ens agradin el suficient i dediquem el temps a nosaltres mateixes i a les persones que realment ens importen.

Cal fer una reflexió ben profunda del què esperam de nosaltres i dels altres i si aquest estil de vida és el que més ens beneficia.

I tot això que té a veure amb les mares i els pares si tota la societat, amb fill@s o sense, està amb la mateixa situació? La diferència és ben simple: quan tens fill@s petits és molt difícil trobar el temps per respirar i ser-ne conscient.

Després de néixer el nadó i durant un cert temps en el que s’ha de cuidar la diada mare-nadó, el temps és un fet relatiu. La mare s’ocupa constantment de la seva criatura, l’alimenta, la cuida i l’assaboreix constantment. Té tot el temps del món i no en té gens per ella. Tot depèn de com es plantegi la relació amb el seu fill-a, si és capaç d’organitzar-se, descansar quan cal i si ha escoltat el seu propi cos i el seu cor respecte a la seva maternitat. I això no sempre és fàcil, sobretot quan tenim el primer fill-a. El pare o la parella es troba en una situació, que encara que no és la mateixa, també fa trontollar el temps que es dedicava a ell-a mateixa. Normalment té el seu horari laboral i quan torna a casa ha d’acompanyar aquesta diada tant especial, entendre el paper que hi té dins la nova família i sostenir quan cal a la mare. Molt temps no queda.

Les filles i els fills creixen, comencen a complir anys i pensam que tendrem més temps per nosaltres. I de cop, una altra vegada ens adonam que no és així. Sí, creixen, ja no els duim a coll tant habitualment o simplement ja no els duim, però ens necessiten constantment. No són tot l’independents que voldrien molts pares que fossin, i no ho són per què no ho han de ser. Per què el seu cervell encara no els permet ser-ho i necessiten la nostra presència per sentir-se segures i segurs.

Però torna a sorgir el mateix dilema que quan eren uns nadons, com ho faig per fer-ho tot?. La resposta podria ser ben senzilla, per què ho hem de fer tot, és necessari fer-ho tot? Cal simplificar-nos la vida, disfrutar-la, tastar-la i ensumar-la ben profundament. Hem d’aprendre a deixar de banda el que no ens ompli realment, prioritzar les coses (i les persones!) i no voler convertir-nos amb el que la societat fins ara exigia, principalment a les dones, que és el que ens convertiguem amb superwomen!

Jo no ho vull ser, em neg a ser-ho! No vull ser una superwoman, no vull sentir que he de ser la millor persona del món, la millor mare del món ni la millor treballadora del món. Vull ser només jo i gaudir de ser-ho. Per què m’he d’estressar per fer-ho tot i deixar d’acompanyar la vida de les meves filles? He après a prioritzar. He après que no passa res per que la meva casa no sembli el lloc més net del món, que no passa res si un dia tenc la meva feina un poc endarrerida per què he decidit que la vull fer més tranquil·la, no passa res si no vaig a aquell sopar d’antigues alumnes que no m’omple massa, no passa res si no contest els whatsapps per què tenc altres coses més importants a fer com jugar, riure, ballar o simplement llegir una estona tranquil·la i sola, no passa res si no contest al telèfon ara, ja tornaran a telefonar si és important o no passa res si decideixo parlar amb aquella amiga amb la que fa tant temps que he de veure i deixo d’anar a una reunió o xerrada que no m’aportarà tant. Bé, de fet sí que passa. Passa que m’estimo més, que gaudeixo més del dia a dia, que me’n recordo quan jugava de petita fent-ho una altra vegada ara amb les meves filles, que noto que les meves rialles són més intenses i que em curen mil malalties. He guanyat salut, he guanyat qualitat de vida. I he guanyat temps per jo.

Deixa un comentari