Sabem escoltar?

Sabem escoltar?

Per què no sabem escoltar?

Parlant amb unes mares, una d’elles ha comentat que està llegint el llibre Com parlar per què els teus fills t’escoltin i com escoltar per què els teus fills parlin i que li està ajudant molt a millorar la relació amb la seva filla de sis anys i, per sort d’aquesta família, el pare s’ha adonat del canvi que hi ha hagut i també ha decidit llegir-lo i postergar el retorn del llibre a la biblioteca.

Aquest me’l vaig llegir fa uns anys quan la meva filla major era ben petita i el recoman a qualsevol persona!

Però, per què hem de sabre escoltar? Per què no en sabem? I, sobretot, per què apart d’escoltar hem d’aprendre a mirar, a observar per entendre els nostres fills i tot el que ens envolta?

En primer lloc, ens hem de mirar a nosaltres mateixos: ens agrada que ens escoltin quan parlam però, què passa quan som nosaltres que no escoltam als altres quan ens parlen?. Comencem per aquí! Quantes vegades al dia escoltam als nostres fills? Estam acostumats a escoltar a la nostra parella (bé, sobretot si les coses van bé!), a la veïna, a l’amic i l’amiga, a la mestre, etc però sovint ens descuidam d’escoltar als petits. Són aquells i aquelles que ens demanen coses molt sovint, que a vegades, ens creiem que l’únic que esperen és «cridar l’atenció», aconseguir coses, etc. Doncs no és així! Però realment, els escoltam? Ens aturam del que feim, ens acotam per mirar-los als ulls i els escoltam? Entenem el què ens diuen?

Què vol un nin o una nina quan ens parla? Moltes coses… Volen expressar una idea, volen demanar alguna cosa que en aquell moment no tenen o no hi arriben, volen un poc d’afecte, volen contar-nos el que li ha passat aquell dia, el somni que han tengut, etc. Però moltes vegades no ho fan com ho feim els adults. No ens diuen: he tengut un mal son, avui a escola hem après a contar, llegir, etc,; tenc ganes d’una besada teva o que em diguis que m’estimes… No ho fan així per què simplement, no són adults! Són persones que estan aprenent molt amb poc temps, que el seu cervell encara s’està desenvolupant, que no tenen les eines que nosaltres, els grans, en teoria tenim (dic en teoria per què més d’un encara no les té…). Però en canvi, els hi exigim molt per sobre les seves possibilitats, del seu enteniment i, al damunt, nosaltres no els hi donam exemple…

Quan les nostres filles i fills ploren, criden, agredeixen… solem reaccionar de la manera menys acertada: no ploris, calla, no és per tant (negant els seus sentiments), tornant-li l’agressió (física i/o verbal però sempre agressió emocional, per tant, transmetent que l’agressió es cura amb una altra agressió), cridant, fogint, fent xantatge per què tot torni a la normalitat (si deixes de plorar, cridar… posam la tele), no peguis, no, no, no… Però quan és que ens feim la pregunta, «per què el meu fill fa això?» i, sobretot, quantes vegades hem pensat què és el que vol aconseguir fent-ho?. Sabeu realment que vol un nin, una nina quan plora, crida, etc (excepte quan s’ha fet mal)?. Vos està dient que vos necessiten, que no saben on és el límit del que està fent, a vegades que estan cansats, que tenen son o gana, altres que tenen algun sentiment, emoció que no saben com l’han d’expressar i ho fan així com saben per què encara ningú els hi ha ensenyat a posar nom al que senten.

I què podem fer mares i pares davant aquestes situacions? Acompanyar! De res serveix posar mil gomets de colors per què puguin tenir càstigs i recompenses, de res serveix escridassar-los, ignorar-los, insultar-los… Fent això, l’únic que aconseguirem és que no confiin en nosaltres, els seus pares, que al final, amb el temps, optin per no contar-nos les coses importants de la seva vida i que aprenguin que no són important per nosaltres. I mai és tard per començar a acompanyar.

Acompanyar significa estar-hi, escoltar. Si la nina, el nin està agredint, és clar que l’hem d’aturar. El podem aturar fent contenció, agafant-li les mans i al final, abraçant-lo i deixant que descarregui la ràbia que duu a dins. Acompanyant-lo amb les nostres paraules, ajudant a posar-li noms al que sent (p.ex. un nin que pega al germà petit: et fa ràbia que hi sigui amb nosaltres, que no estiguem sols tu i jo com abans de néixer el teu germà, et fa ràbia que et llevi les teves coses, etc.). El nin anirà entenent que no està sol, que no és dolent tenir ràbia, que té tot el dret a enfadar-se, a plorar, etc però el que no té dret és a fer mal als altres. L’hem d’ajudar a canalitzar la ràbia i no veure-la com un fet negatiu sinó com una emoció més que grans i petits experimentam.

Per cert, és dolent plorar? A veure que en trobau… És ideal poder donar espai a aquests sentiments a petits i grans.

En segon lloc, per què no sabem escoltar? Simplement, per què no ho han fet amb nosaltres. Estam massa condicionats, acostumats a sentir des de petits «au venga, que no és per tant, no ploris que sembles un bebé, plorar és de petits…». Les nostres emocions no estaven ben vistes, només eren petits i petites i no érem importants com els grans (vos sona allò de «ara no puc, estic xerrant amb els grans» i per què ens fessin cas començàvem a cridar, o a pegar al nin del devora fins que la mare o el pare ens feia cas encara que era amb un altre crit o fins i tot, amb una galtada, però ens feia cas?). La majoria de nosaltres no hem estat acompanyats ni acompanyades durant la nostra infància i no per què tenguèssim uns mals pares (de fet han estat uns pares excel·lents que ens han ensenyat moltes coses) sinó que ningú els havia parlat mai de les emocions, dels sentiments, de les pors infantils. Fins i tot, a la gran majoria d’adults ens costa moltíssim expressar el que sentim, així com ens trobam, les vivències que hem tengut (en positiu i en negatiu) i ens fa por escoltar parlar a un adult que ho passa malament i que necessita expressar-ho (ni tan sols sabem acompanyar un procés tant quotidià com és el dol). Però mai és tard per aprendre.

I la darrera pregunta: per què observar, mirar els nostres fills? Per què hem d’aprendre a mirar amb els seus ulls! Així de senzill. Si comprenem per què reaccionen d’una forma, si observam el que li ha passat abans, podem anticipar-nos a les seves reaccions i proporcionar-lis les eines adequades per solucionar els entrebancs actuals i els de la vida futura, millorar les relacions dels nostres fills amb els iguals i posar nom a com es senten en aquell moment. Així evitarem moltes reaccions no tant adequades i que tant ens molesten a nosaltres. Alhora, mirant amb els seus ulls, obrirem la nostra ment i entendrem com funciona el seu aprenentatge, quines són les seves capacitats actuals i també les capacitats potencials, aprendrem a entendre el món d’una forma més senzilla, a qüestionar-nos el què esperam de la nostra vida i a donar ales per què un dia els nostres fills i filles volin però tenguin les arrels ben consolidades per sabre amb qui confiar.

3 comments

  1. prenem nota!

  2. Moltes grassies per tot el que ens ensenyes! I enhorabona per tot el el que estas logrant.

    1. Moltes gràcies Maria Magdalena!

Deixa un comentari